Ahir vaig anar de boda. La veritat és que m'ho vaig passar molt bé i ara, hores després, puc analitzar aquella situació des d'una perspectiva antropològica o social. Hi han persones (moltes d'elles joves de la nostra generació) que pensen que un dels seus fins en la vida és trobar al seu home somiat i casar-se; hi han altres entre les quals em trobe, que pensen que els homes somiats són com el seu nom indica, somnis, i que firmar un contracte per tal d'estar amb la persona que vols, és una tontería. En el convit hi havien persones que pensen com les del primer grup, que veien passar la seua amiga vestida de novia pel costat i s'emocionaven. Posaría la mà al foc, de que somiaven ser la novia en eixe moment. Jo ho respecte totalment, perquè no hi ha cosa més bonica que somiar encara que siga amb els ulls oberts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada