A vegades, podent estar tranquils ens compliquem l'existència. A vegades, mirem i veiem el que no deuriem o ens deixem dur per una força estranya que ens estreny l'estòmac que fa que ho vegem tot d'un altre color. A vegades, ens mosseguem la llengua i altres, deixem que ens la mosseguen. A vegades, diem coses que no sentim i ens guardem per a nosaltres aquelles que si deuriem dir. A vegades, hem de somriure quan no tenim ganes o hem d'engulir-nos la saliva quan ens confessen algo inconfessable. A vegades, també hem de dir que no passarà res, quan  realment sabem que si que passarà. Sempre, hem de pensar que el millor està per vindre.

Una nova agressió sense resposta

Esta confirmada que la causa de la mort d'un jove basc, fou l'impacte al cap d'una bola de goma d'un Ertzaintza. Este cos de policia com qualsevol altre, aprofiten la seua excusa de "trabajar por la paz" per tal de fer maldat. Aquesta gent sap on pegar per tal de fer mal. Et poden deixar tort d'un ull, coix, paraplègic o fins i tot, causar-te la mort i per desgràcia, a ells no els passarà res.

http://www.publico.es/espana/428993/la-autopsia-confirma-que-un-pelotazo-mato-a-cabacas

Aquest blog està en servei mínims en solidaritat amb els treballadors, treballadores  i amb els qui no tenim feina, perquè aquesta reforma tan sols afavoreix als empresaris i menysprea el dur treball que per necessitat vital fan els assalariats tots els dies.

http://www.meyss.es/index.htm En la web del ministeri, es poden llegir les "espectaculars idees" del PP per tal de millorar les condicions actuals dels treballadors.

Ha mort una altra dona valenta, Teresa Pàmies

Qui és Teresa Pàmies? Potser hi ha gent a hores d'ara que no en sap més que el posat segur, segons com encara una mica desafiant, amb què apareix a les últimes fotografies seves que es van publicar, amb noranta anys fets, la mirada franca, directa a càmera, i un somriure lleu d'invitació i complicitat. “Una dona de caràcter”, en diríem per emmarcar-la dins una imatge assimilable; “una lluitadora nata”, hi afegirien els pocs supervivents que la van conèixer durant la seva precoç militància al PSUC, quan tot just tenia 17 anys i ja arengava els milicians en un míting multitudinari a la plaça Monumental de l'any 1937. “Una altra exiliada”, en diria la gent que només ha viscut guerres televisades i no saben res dels ferits i mutilats que, quasi despullats tot i el fred d'aquell 26 de gener de 1939, Teresa Pàmies va veure sortir en tropell de l'hospital de Vallcarca demanant sisplau que no... (Segueix en l'enllaç)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/518013-lultima-veu-de-lexili-sen-va.html

L'última de Kaurismäki

"Le Harve", és una ciutat costera del departament francés de l'Alta Normandia. En ella, és desenvolupa l'última pel·lícula de l'Aki Kaurismäki. Aquesta, és la tercera que he vist d'aquest director i les tres m'han agradat. Tenen un color característic i les interpretacions dels actors (també característiques) són brillants. Si voleu veure una manera diferent de fer cinema europeu, sense dubte vos recomane, una pel·lícula de Kaurismäki.

VOS RECOMANE, DOS CLÀSSICS:

La vaig veure a la televisió. Paul Newman amb els seus espectaculars ulls blaus, fa una molt bona interpretació. La història gira al voltant de l'entrega dels premis Nobel. Si vos agraden els clàssics i el misteri, vos la recomane.

Gran clàssic, aquest amb conflicte racial de fons. Gran actuació de Gregory Peck en el paper d'advocat i pare (que no és més fàcil d'interpretar, hehehe). Si la veieu, recordeu la frase: "matar un rossinyol", al final vos sorprendrà.

Un llibre interessant

LES AVENTURES DE MAX FRIDMAN (EN CATALÀ)

Ressenya de Marc Pastor i Sanz

Tot i que alguns diran que Vittorio Giardino compta amb obres de més qualitat en la seva bibliografia, el recull que ara ens permet llegir íntegrament "No Passaran!" en català és un innegable exemple de bon còmic europeu. Aquest volum concentra en una edició d'autèntic luxe el que en realitat és una de les aventures d'en Max Fridman, antic brigadista internacional, heroi intel·lectual, jueu i obrerista que fa de la seva bonhomia gairebé la seva característica principal com a personatge. Després d'uns anys d'haver lluitat a la Guerra d'Espanya contra el feixisme, la dona d'un amic i company d'armes seu el requereix per anar a cercar aquest últim, desaparegut enmig del conflicte. A partir d'aquí Max viatjarà a Barcelona, i d'allí encara al front de l'Ebre, enmig d'una trama detectivesca que serveix l'autor per retratar la situació històrica d'aquells temps. Això inclou des dels diferents personatges (periodistes internacionals, agents de serveis secrets estrangers, militars, pistolers, membres de les organitzacions polítiques, etc) fins a la confrontació al si d'un bàndol republicà gairebé del tot vençut. En aquest sentit, potser una de les millors virtuts d'aquesta novel·la gràfica siga la notable feina de documentació realitzada per l'autor i que es pot apreciar a tots els nivells, també gràficament. Pareu atenció, per exemple, a la premsa i al recull de cartells revolucionaris que es veuen retratats. Realment, tot l'apartat visual és espectacular, amb un Giardino en plena forma que desenvolupa un dibuix a mig camí entre la línia clara i l'estil realista, amb un color molt treballat, amb influències fotogràfiques en la composició i un bon domini del ritme narratiu. La part més fluixa, en canvi, l'aporta un guió que se sustenta sobre una estructura de recerca massa feble per la longitud de l'obra. Està clar que aquesta funciona a mode de catalitzador de l'acció, de tal manera que l'autor pot fer anar el protagonista on ell vol amb l'excusa de seguir una pista. Però, en la pràctica resulta un poc frustrant veure la manca d'avenços mentre el nus es va fent cada vegada més gros, fins que a la fi es pot resoldre. De tota manera, tot això depén de les filies del lector quant als gèneres. En general, trobe que qualsevol lector adult, amant del còmic, de la novel·la gràfica i de la nostra història sabrà gaudir d'aquest "No Passaran!". I més en aquesta edició de luxe per part de Norma Editorial, amb annexos, tapa dura, paper bo, i una reducció de grandària respecte de l'original que hom diria que afavoreix el resultat. Per últim, potser caldria afegir una xicoteta reflexió. Cal que per poder llegir una traducció al català, el guió es desenvolupe necessàriament a casa nostra? En un elevat percentatge de vegades, sembla que sí, i això segurament parla d'una certa concepció casolana que tenim de la nostra llengua. No voldria menystenir la bona feina fet pels editors però, fora bona cosa poder llegir també en català la resta de les obres de Giardino. Vittorio Giardino. No passaran! Norma Editorial. 240 pàgines, color , 25 €